Gran fiesta en Montcada i Reixac por el cierre de la incineradora
Después de muchos años de lucha el 30 de setiembre de este año en Montcada i Reixac una gran fiesta popular segirá al acto de cierre de la Planta Incineradora de la localidad que ha estado funcionando y contaminando durante mas de 30 años. Todas y todos estais invitados a su cierre, fruto de la participación y movilización ciudadana y también a la mesa redonda que para celebrarlo distintas entidades vecinales y ecologistas preparan para el 18 de setiembre en la casa de la vila, calle Mayor, 36 080110 Montcada i Reixac (provincia de Barcelona) Spain.
Si no podeis asistir al acto pero quereis adheriros para que NUNCA MAS INCINERADORA NI AQUI NI EN NINGUN LUGAR mandar correos a: globalitzacio@ecologistesenaccio.org.
Si deseais conocer mejor la experiencia
de esta movilización contra la incineradora y su alternativa
podeis conectar con el Grupo de Medio Ambiente de Montcada de Ecologistas
en Acción de Catalunya (gmamir.ea@terra.es)
o con el grupo de Globalización de este mismo colectivo de Ecologistas
en Acción
(globalitzacio@ecologistesenaccio.org)
--------------
Carta oberta als veïns i veïnes de Ripollet
“Nunca ninguna raza tuvo tanto
desprecio para su futuro”
Soddy- premi Nobel de Química any 1921
La última oportunitat per tancar la incineradora de
Montcada
La incineradora de Montcada va ser imposada l’any 1975 - en plena
època franquista quan els alcaldes encara eren anomenats a dit-
a l’igual que l’abocador del Garraf com a sortida a les
escombraries de Barcelona i la seva àrea que havien saturat l’abocador
existent a Montjuïc.
La incineració de residus és el mètode menys ecològic
i menys solidari que existeix pel tractament de residus, ja que de la
brossa que es genera a les llars, perfectament compatible amb la natura,
- abans de que apareguessin els plàstics, indústria derivada
del petroli que es desenvolupa a partir de la segona meitat del s. XX-
se’n genera un residu tòxic. Amb el procés tèrmic
s’estableixen una sèrie de reaccions que generen molts
compostos orgànics i inorgànics de complexa constitució
i molt inestables, alguns encara molt desconeguts que s’escapen
per les xemeneies i passen a l’atmosfera. Es generen a més
unes cendres estudiades i catalogades com a molt tòxiques, pel
seu alt contingut en pccd i pccf, les temudes “dioxines i furans.
Aquestes cendres poden abocar-se en dipòsits controlats o innertitzar-se
barrejades amb materials de la construcció. En ambdós
casos queden en estat latent, és la nostre herència per
a les futures generacions, l’herència d’una generació
que en un moment foll de la seva historia va oblidar que els seus nets
també tenien dret al territori, a la seguretat alimentaria i
a una qualitat de vida. És com per exemplificar-ho si deixéssim
als nostres nets un sobre amb espores d’àntrax junt amb
el testament.
Aquest fet , val a dir que poc conegut l’any 1975, però
de reconegut risc a partir de la segona dècada dels 80, ha anat
generant en part de la població una gran preocupació per
aquest tipus de tractament de les escombraries.
La iniciativa legislativa popular contra la incineració
El 1999 nombroses entitats ecologistes, veïnals, sindicals, feministes,
juvenils, alternatives,... van ajuntar-se per a fer ús d’un
dret democràtic, l’únic de democràcia directa
que ofereix l’actual sistema vigent al Parlament de Catalunya:
la iniciativa legislativa popular –ILP- és a dir, reunir
sota supervisió notarial una sèrie de signatures de la
ciutadania per a presentar de manera independent al sistema de democràcia
representativa, una proposta de llei per a prohibir la incineració
de residus.
Aquesta ILP, la primera presentada a Catalunya - amb un munt de traves
burocràtiques, però que malgrat tot va reunir més
de 100.000 signatures en un curt termini de temps -, els nostres parlamentaris
no es van dignar ni ha posar-la a votació. En un dels actes més
antidemocràtics que hi ha hagut en aquesta democràcia,
els nostres representants electes van modificar el text i van votar
el que els va semblar, tergiversant el mateix caràcter de la
iniciativa, en un acte que exclou tota possibilitat participativa popular
al Parlament. Tot plegat va acabar amb una clara declaració a
favor del lobby pro-incineració, molt potent en tots els països
industrialitzats.
Però el funcionament de les nostres incineradores era tan penós
que ni tan sols complia amb les normatives comunitàries i la
reacció popular anava en augment, les denúncies amenaçaven
en arribar a Brussel•les, i al mateix temps apareixien projectes
alternatius de compostatge de la fracció orgànica i triatge
dels envasos, sistemes de tractament que es desenvolupaven amb èxit
arreu d’Europa.
És en aquest marc que es va plantejar fer una nova incineradora
a Zona Franca i va acabar d’escalfar els ànims de la ciutadania
i des de l’Administració van haver de fer marxa enrera
i presentar el Pla Metropolità per a la Gestió dels Residus
Municipals – PMGRM- que deixava en moratòria la construcció
de noves incineradores i oferia com alternativa a l’abocador de
Garraf, saturat des de fa anys: els ecoparcs.
Els ecoparcs són doncs fruit d’una lluita popular per a
tancar Garraf, desprès de 25 anys d’abocament i per evitar
la construcció d’una nova incineradora a Zona Franca, Barcelona.
Què és un ecoparc?
L’Ecoparc és una planta de tractament de la brossa domèstica
, que recicla la matèria orgànica transformant-la en adob.
Aquest tractament, per problemes d’espai, de temps i d’economia
d’escala, és fa amb dues tecnologies: 1) metanització
és a dir en absència d’aire per a accelerar la reacció
de descomposició de la brossa i recuperar el gas generat en aquesta
fermentació, el metà, per a transformar-lo en energia
elèctrica i 2) compostatge en túnels amb injecció
d’aire i humitat que és el mateix sistema de compostatge
tradicional però tancat en túnel i amb aspiració
de tots els volàtils que es generen per fer-los passar per un
filtre i rentar-los, evitant qualsevol sortida a l’exterior.
Un ecoparc no és més que l’experiència del
residu mínim, impulsada pel CEPA- Centre d’Ecologia i Projectes
Alternatius- de recuperar tota la fracció orgànica, que
s’ha fet a diferents municipis de l’Àrea Metropolitana
de Barcelona de manera experimental i en petites plantes: Torrelles
de Llobregat –planta de compostatge- i Molins de Rei – planta
de triatge -, però feta a l’engròs, i com en tot,
entre l’engròs i el detall hi ha diferències.
La lluita de Montcada i Ripollet contra la incineradora
Des de finals dels anys 80 els veïns i veïnes de ambdues
poblacions van començar a protestar contra la planta incineradora
del polígon de La Ferreria, primer d’una manera intuïtiva
i des de l’any 1992 amb ple coneixement de causa, doncs unes anàlisis
fetes per un laboratori alemany van posar de relleu els alts nivells
de dioxines que sortien per la seva xemeneia. Tots els partits polítics
de Montcada, els del govern i els de l’oposició de les
diferents legislatures, es van manifestar en contra d’aquesta
instal•lació, va ser escrit en tots els programes electorals
com un objectiu a assolir, però elecció rera elecció,
la incineradora seguia en peu. Semblava que no hi havia sortida. Es
va estudiar la viabilitat de diferents alternatives: el projecte d’una
planta de compostatge entre Ripollet i Cerdanyola en els terrenys de
l’antiga Uralita, en ple nucli urbà, la possibilitat de
portar les deixalles a l’abocador de Vacarisses ja també
quasi saturat, es va iniciar la campanya d’educació ambiental
porta a porta per a reduir els residus i per fer el residu mínim.
Però l’incineradora seguia en peu.
Va ser precisament una proposta dels moviments socials la que va trencar
amb aquesta dinàmica, un grup de persones van presentar en un
concurs de medi ambient que organitzava l’Ajuntament de Montcada
al Nadal de 1997, la iniciativa de substituir l’incineradora per
un ecoparc. Aquesta proposta contemplava anàlisi de les diferents
tecnologies de tractament, balanç econòmic de les mateixes,
diferents escenaris d’emplaçament de l’Ecoparc, impactes
ambientals, etc. I l’administració que de sempre deia que
no es podia tancar la planta de Montcada per falta d’alternatives
no va tenir més remei que acceptar la proposta.
El conflicte que s’ha generat contra l’Ecoparc té
com a rerafons una legitima reivindicació de democràcia
participativa
Desprès de més de 40 anys de dictadura, malauradament
la percepció política de la jove democràcia representativa
és encara, en molts casos, la de que no hi ha ciutadans sinó
subjectes passius, apàtics, quasi inexistents, que només
compten el dia de votar. Durant la dictadura, els partits i sindicats
majoritaris van anar imposant tota una cultura en el teixit associatiu
com a corretja de transmissió de les seves posicions, cultura
encara molt present que ha anat minant els moviments socials fins quasi
anul•lar-los en molts casos, ja que tot aquell que no esta en
la línia dels governants és marginat i aparcat, desinformat
i desautoritzats. Però des de Seattle hi ha hagut un ressorgiment
dels moviments socials independents i només aquells que són
miops poden seguir tancant la porta a la participació veïnal.
I aquí rau en essència el conflicte generat a Ripollet
contra l’Ecoparc, els veïns volen participar en la gestió
dels serveis municipals, volen poder opinar sobre el model de municipi
en el que viuen, volen ser consultats abans de que es decideixin les
actuacions. I això no només és legítim sinó
que és la base essencial de la mateixa democràcia.
Però els veïns del Vallès Net s’equivoquen
en oposar-se a l’Ecoparc. En la situació actual de sobresaturació
del abocador de Garraf i la curta vida que queda al de Vacarisses, amb
la manca d’espai lliure en la regió I, cada vegada més
abocada a un continu urbà, no acceptar els ecoparcs és
promoure d’una manera indirecte la incineració. En la situació
actual al Vallès no acceptar l’ecoparc de Montcada és
mantenir la incineradora obsoleta de La Ferreria indefinidament. És
rebutjar un tractament sense impactes ni residus tòxics, per
mantenir les coses tal i com estan, és a dir, amb impactes i
residus tòxics pel futur. Les posicions bel•ligerants,
rígides, reductores o simplistes, dels que critiquen els ecoparcs,
encara que aquesta no sigui la seva intenció, són el perfecte
complement a les posicions dels lobbys pro-incineració. Al pas
que anem no trigaran en posar sobre la taula de nou el projecte d’incineradora
de Zona Franca, fins ara encara en moratòria. Sovint els extrems
és toquen i les posicions contradictòries no sempre evolucionen
fent avançar endavant, sobre tot quan el debat no es dona en
igualtat de condicions entre els representants i els representats, és
a dir entre els polítics i la ciutadania, i el poder s’acaba
imposant.
En la lògica del desenvolupament del pensament únic la
ciutadania no qüestiona la producció ni el consum que de
manera distorsionada s’associan a riquesa, ningu qüestiona
la proliferació de polígons industrials ni els productes
d’escas interès per a la comunitat, com ara els envasos
que dupliquen les escombreries, que s’elaboran. Tampoc és
qüestionen els centres comercials o lúdics on la gent perd
les hores no laborals consumint. Poc interès, en canvi, és
dona als valors naturals de la terra, unica riquesa de la que tots depenem,
del aire dels seus boscos, dels fruits de ls seus conreus.
En lloc d’oposar-se a l’ecoparc el més ecologista
i finalment el més sostenible no només per l’interès
immediat, sino per a les futures generacions sería reivindicar
com a contrapartida no només tancar la incineradora sinò
també reconstruir i protegir una gran zona agraria i forestal
a Llevant, corredor verd que enllaci amb el que s’està
acertadament potenciant ja des de Sabadell i que s’extendria de
Serralada Marina fins a Sant Llorenç de Munt. Zona imprecisndible
per a Ripollet que ja ha esgotat tot el seu sòl urbà i
té una densitat de població de ... hab/km una de les més
altes de tota la comarca, imprescindible per Montcada que té
més polígons industrials que barris, imprescindible per
a una ordenació territorial sostenible, necesaria per aturar
el procés especulatiu del sòl i el creixement de Barcelona
fins al quart cinturó com el nou eixample de la ciutat.
Sería també útil reclamar que aprofitant que l’ecoparc
té una gran superfície de teulada aquesta fos de plaques
solars i es generes l’electricitat per a il.luminar els carres
de les poblacions veïnes a la instal.lació. Reivindicar
també que part de l’adob que surti de la planta sigui utilitzat
per crear sòl edàfic en les serralades de Marina i Collserolal
tan malmeses pels incendis forestals o per mantenir les zones forestals
i agrícoles del corredor de Llevant. Aquests són elements
de sostenibilitat, aquests són elements de respecte per a les
futures generacions.
I per a una correcta gestió dels residus domèstics, cal
avançar amb la reducció de residus, cal mantenir de manera
sotinguda una campanya per al residu mínim, però sobre
tot cal denúnciar de manera contundent l’actual Llei d’envasos
i embalatges aprovada pel PP, una de les més retrogrades d’Europa.
Cal ser contundents devant de l’obligació de comprar amb
el menjar també residus que tenen difícil reutilització
i car o inviable reciclatge, cal exigir un únic envas per a les
begudes de retorn a la botiga amb abonament de part del seu cost com
a molts països europeus, cal reivindicar l’eliminació
dels envasos que no poden reciclar-se. Cal retornar a una cultura alimentaria
que ens allunyi del menjar escombreria més plastificat i envasat
que no pas cuinat. Només així farem una societat de veritat
sostenible!
Núria Vidal de Llobatera
Acció Ecologista- Ecologistes en Acció
----------------------------------------------------------------
FELICIDADES, AHORA NOS HA TOCADO A LOS CANARIOS EVITAR QUE NOS IMPONGAN SOLUCONES MILAGROSAS Y CARAS QUE ALGUNAS PERSONAS DEFIENDEN TODAVÍA JUNTO A LA CASA DE SU VECINO, PERO BIEN LEJOS DE LA SUYA PROPIA
